Tot començava fa ara sis mesos, vaig decidir aparcar la bici i els triatlons i retrobar el marató desprès de mes de 6 anys sense atacar la distancia reina, la mítica prova física i mental dels 42,185 metres. Amb l’objectiu de fer marca però, al pas dels entrenaments vaig veure que prou faria en repetir la marca personal, i córrer al voltant dels 2,36 de San Sebastià 2.005. Finalment quan semblava que recuperava cames i moral un refredat amb tos seca i congestió forta m’ha retallat les forces dràsticament, a nivell muscular i respiratòria.
Finalment avui he decidit que caldria córrer, caldria disfrutar, amb els consells d’una amiga, i fer-ne un dia feliç. M’he ficat la roba nova que vaig comprar a la mateixa fireta de la marató i les sabatilles trucades i m’he dirigit després de un suau calentament a la sortida. M’he situat al devant, amb la idea de un top 100, i he pogut saludar alguns coneguts del Prat que feien de llebres.
Sortida. Increïble. 19.500 persones prenen Barcelona sota les seues sabatilles. El primer 5.000 es costa amunt, en busca de la diagonal. Agafo la primera espanyola i la seva llebra, busquen mínima olímpica, demasié pal coco, els deixo al km 3 ells acabaran en 2.30 gran cursa. El dia es presenta calorós, porto poca roba però no men fa falta precisament, el primer 5000 el passo en 18.30, lent però dins de previsions. Be la baixada i es veu el resultat, el 10.000 en 36.44, no tinc coneiximent, trobo el Javier de la Fuente Xiqui de Benicarló, que em diu que allò és una bogeria i que prefereix quedar-se, jo li dic que estic molt refredat, i que tant se men fot que tiro cap avant encara que no acabi.
El segon 10.000 es descendent, amb lo que el faig en 36.21, aquí men dono conte que la cursa es farà molt dura, però que podría acabar, les cames me fan molt de mal, però tinc la sensació que vaig amb gent de nivell, lo qual amb el refredat me dona moral, de pensar el que faria si arribo a estar be. Pel camí, he deixat la majoria de gent al pas per la sagrada familia, preciós, la gent cridant el nom gràcies al pitrall personalitzat.
Al km 13 adelanto la Tamara San Fabio, profesional portuguesa, això me dona moral. Passo la mitja en 1h17.05, amb el Toni Pallarès, que ha sortit amb pitrall professional està preparant un ironman, i decideixo que caldria afluixar per que sinó no arribarem. Al voltant del km 28 les cames me fan figa, el km 30 no arriba mai, i el calor apreta. Me trobo a Yaveh de Vinaròs, me dona molts ànims, i al poc passo el km 30 en 1h49.57, ara ja se que faré una gran cursa però que patiré, I MOLT.
Al pas per l’arc de triomf, km 34, les cames son dos bastons, intento pensar en Bolly mills i les seves wings in my feet, però no ting ales, més be les arrossego, i allí veig al Joan Marc, pico de mans i, bueno ja en parlarem dels SMS, valen molt, em van arribar al cor, i el teu també Xavi, pensó en l’amistat, i tiro endavant.
La Rambla, pensaba que me donaria ales, però ja no en tinc, agafo un grupet amb dos marroquins, i començo a veure gent destrossada, i gent que em passa a mi que també vaig molt tocadet. Paral•lel, km 39, penso, no queda res. Si que queda, fa estona que estic fotent-me cops de cap al mur, el km 40 indica un 10.000 en 38.30 del 30 al 40, penso que ja està be, que no puc tirar més, que només vull arribr, ja corro en lo cap, o en lo cor, no estic segur, la plaça espanya no arriba mai, si que arriba, darrers 300 metres, trec la tensió, crido i sostovo els braços, la gent em respon, i també ho fa l’espiquer, es increïble, la recta, vull que s’acabi ja, el patiment ha estat gran, 2h 37’ no me ho crec, bueno si per que sempre controlo els tempos, 56è i dels 20 primers espanyols.
Després de meta, quan ja no hi ha públic surt tot, i em deixo anar, allí mateix al terra, entre el recolzament dels voluntaris que em fan un calorós aplaudiment, un voluntari s’apropa i en un gest carinyó em penja la medalla, “ estàs be?, has fet marca?”, “no he fet marca, tranquil estic feliç”.
Gràcies a tota la penya pels ànims, abans, després, i especialment durant la marató.
Careta de cascat al darrer km.
